Jo crec que el procés cap a la independència de Catalunya no s’està conduint adequadament. S’han
donat passes precipitades, fruit de la il·lusió, de la impaciència o, potser,
de la desesperació per encetar d’una vegada les polítiques necessàries per
redreçar el país. Si volem que aquest procés reeixexi, hem de ser molt curosos
i calculadors. En un procés tan delicat, alhora que complex, convé abocar-hi la
màxima prudència.
El primer que s’ha de fer és dotar al procés de legitimitat. Aquí, suposo, que tots hi serem d’acord. Aquesta
legitimitat ens porta al referèndum. I el referèndum a un cul de sac del qual
no ens en sortim, donat que és il·legal i el Estat farà els impossibles per tal
de que no es pugui realitzar. Bé... estem en un bucle del qual no podrem
sortir.
Ara per ara, disposem de dos instruments per mesurar l’opinió pública, que
si bé no són tan rigorosos com un referèndum, serveixen com orientació: la
consulta del 9-N i els sondejos que es fan periòdicament per tal de “prendre la
temperatura” de la voluntat (o no) independentista dels catalans. La consulta
del 9-N va donar el següent resultat: dels
2.344.828 votants que hi varen participar, 1.861.753 persones van votar
SÍ. Aquesta consulta fou un acte de reivindicació, no hi participaren molts dels
que estaven en contra del dret a decidir i, per tant, serveix únicament per
donar una idea del recolzament popular –gens menyspreable—que hi darrera del
sobiranisme. Posteriorment, diversos sondejos confirmen que la població catalana està pràcticament
dividida en dos respecte en aquesta qüestió. Per exemple; al desembre del
2014, la cosa estava pràcticament empatada: 45,3% a favor del NO, contra el
44,5% a favor del SÍ. En canvi, al juny del 2015, la situació varia substancialment:
els partidaris del No escalen fins a un 50% i els del SÍ baixen al 42,9%. Al
març del 2016 es produeix, per primer cop, un empat tècnic: el 45,5% de la
població catalana diu NO i el 45,3% aposta per el SÍ. Per fi, en el últim
sondeig fet fa molt poc, aquest darrer mes de març de 2017, ens revela un 48,5%
de partidaris del NO contra un 44,3% del SÍ.
Amb aquestes dades a la mà, jo us demano: És adient que el Parlament
engegui el decret de inici del procés de independència, la llei de
transitorietat jurídica? Ja sé: em direu que les eleccions del 27 de setembre de 2015 van donar una majoria
als partits independentistes, que van aprovar la proposta amb 72 escons
favorables, essent la majoria absoluta a partir de 68. D’acord. Però en
aquestes eleccions, constituïdes com a plebiscit,
els partits sobiranistes només varen aconseguir el 47,8% dels vots. Massa
just. No hi ha legitimitat. I menys per engegar un procés d’aquestes
característiques, tant transcendent per la vida de tantes persones.
Des del moment que el Parlament va aprovar la proposta per iniciar la
desconnexió, hem entrat en un camí que
no té garanties de arribar a bon terme. Es molt delicat. El Estat
reaccionarà amb contundència, i més amb un partit radical al govern com és el
PP. No ens convé gens un fracàs. No
ens podem precipitar i abocar-nos a una situació que ens deixaria en precari,
pitjor que com estàvem abans i sense capacitat de maniobra per recuperar la estratègia
sobiranista quant el moment estigui madur.
La clau de tot, insisteixo, es diu legitimitat.
Què farem, en el cas hipotètic que declaréssim ara la independència i ens trobéssim
amb la mitat de la població en contra, cabrejats per que els em fet fora
d’Espanya a la força? Quina estabilitat tindria la nova i tendra república? A
més, tots sabem que en el món actual, no és pot aconseguir un objectiu com
aquest sense poderosos aliats. Quants
tenim d’aliats poderosos que ens ajudin? Cap ni un. Som conscients de les
amenaces que el nostre projecte representa pels interessos dels poders fàctics
del món? Ens fem una idea dels perills que això representa, per exemple, en la
xarxa de seguretat a Europa i al món? ... Un món tenallat pel terrorisme, el
caos de la globalització i la impotència dels grans estats per fer-hi front...
què farem nosaltres, si no hi tenim un recolzament internacional important?
Penso arribada l’hora de canviar
d’estratègia. Al meu entendre, aquestes haurien de ser algunes de les accions
indispensables per recuperar la iniciativa, evitar el que es coneix com el xoc de trens, que no beneficia a cap
de les parts, i evitar una derrota de la posició catalana que tanqués per un
llarg període la porta cap el anhel sobiranista i ens deixes en una autonomia
encara més tutelada des de Madrid. La frustració seria enorme; hauríem perdut
tota aquesta energia i il·lusió popular per tornar enrere a la casella de
sortida, com en el joc de l´Oca. Apunto, doncs, alguns temes sensibles, a veure
que us sembla. No pretenc ser exhaustiu, simplement
fer una aportació meditada a vola ploma, en el esperit d’aquest blog.
Espero els vostres comentaris.
1.
Cal
treballar per augmentar la base
sobiranista. No sé quin és el llindar a partir del qual els observadors
internacionals podrien considerar clarament legítim plantejar la independència.
Es podria tantejar... és una manera de buscar comprometre les parts implicades.
Aquestes parts implicades, efectivament, són Espanya i Catalunya... Però
hauríem de buscar parts neutrals que
arbitrin la situació.
2.
La llengua castellana hauria de ser
cooficial en una futura
república catalana. És un greu error no reconèixer aquesta realitat. Hi ha
molta gent que recolzaria el procés, amb aquesta condició. En canvi,
declaracions com les fetes darrerament proposant el català com única llengua,
provoca la irritació i la desafecció de molts catalans que consideren el
castellà la seva llengua d’expressió. Jo em demano: per quina raó hauríem de
perdre aquesta riquesa, que sens dubte ens correspon?
3.
S’ha
de fer pedagogia al voltant del que
significa un procés cap a la independència. L’opinió publica té el dret i la necessitat de conèixer els pros i els
contres. S’han d’obrir debats públics i donar veu a especialistes que ens
expliquin com s’enfocaran temes concrets de enorme transcendència per la
ciutadania: com pagarem el deute extern i quina part ens pertoca un cop
separats d’Espanya?; com es pagaran les pensions i amb quines garanties?; com
es farà la transició fiscal?... i tantes altres coses que necessiten una
explicació i respostes, per tal de debatre aquesta greu qüestió amb coneixement
de causa i no com ara, que dóna la impressió d’una irresponsable improvisació.
4.
Penso
que s’ha de fer net amb la corrupció.
Em assistit al lamentable espectacle del que ha estat la política catalana
durant la etapa Pujol. No ens podem permetre el luxe d’arrossegar cap al nou
estat les xarxes delictives que van parasitar les institucions catalanes.
5.
Jo
estic convençut que, si la separació es fa per la via pactada, no tindrem
problemes per mantenir-nos dintre de la
UE. En canvi, per la via del conflicte, que necessàriament generaria la
ruptura unilateral amb el Estat espanyol, provocaria automàticament el veto a
la nostre entrada.
6.
Hem
de ajudar a crear el canvi a Espanya,
per tal de que es produeixin les condicions necessàries per pactar. Ja saben
que un partit radical com el PP, que ara té molta força, vetarà sempre aquesta
opció. De fet, són els qui han tensat la situació amb la involució premeditada
del Estat de les autonomies fins a fer-ho esclatar tot i provocar la reacció
actual. L’emergència de Podemos i les seves confluències, així com la
prometedora regeneració del PSOE, fa possible entreveure, en un futur no gaire
allunyat, una majoria absoluta al
parlament espanyol que faci possible un pacte post-autonòmic amb Catalunya.
Ja sé que hi ha gent que ja no hi creu, que diu que ja hem fet tard, que és una
pantalla passada. Però jo dic: millor un pas més endavant que quedar-se a on
estem o tornar enrere. El fet que treballem per un objectiu desitjat a llarg
termini, no treu que tinguem objectius a mig termini. Hem de ser pragmàtics i
cercar el millor a cada moment.
