La Constitució Espanyola i el Dret internacional

Coautor d'aquest article: Andreu Comas

El dret d’autodeterminació està consagrat pel Dret internacional. És un dret fonamental del que disposen les nacions del món per decidir lliurament el seu futur. Espanya és signatària de tots el tractats internacionals que regulen els drets fonamentals de les persones i dels pobles, que recull la ONU. Aquest mateix Dret internacional obliga als Estats signataris a adaptar les seves Constitucions a aquest principi superior. Per cert, alguns constitucionalistes diuen que el dret d’autodeterminació ja només es respecte al Tribunals internacionals quan es tracte de nacions colonials, però no en el cas de nacions com Catalunya, ben integrades en un Estat democràtic. Efectivament, al desembre de 1960, la resolució de U.N. n/ 1514/XV la Assemblea General regulava i protegia els drets de autodeterminació de les colònies. De 1960 fins ara a plogut molt. A pesar d’això, continuen essent molts els constitucionalistes que defensen que Catalunya té el dret d’autodeterminar-se. Per tant, les coses no estan tan clares com ens ho volen fer creure. És, com a mínim, un tema controvertit.

En qualsevol cas, el més important —que tampoc es diu— és que Espanya està obligada a obeir el Dret internacional per sobre de la Constitució Espanyola, al ser de rang superior.

Els pactes internacionals sobre els drets humans diuen:  
     

1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

2. Para el logro de sus fines, todos los pueblos pueden disponer libremente de sus riquezas y recursos naturales, sin perjuicio de las obligaciones que derivan de la cooperación económica internacional basada en el principio del beneficio recíproco, así como del derecho internacional. En ningún caso podrá privarse a un pueblo de sus propios medios de subsistencia.

3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

L´article 4 del Estatut vigent de Catalunya, en el seu apartat 1. Drets i principis rectors diu:

Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que reconeixen aquest Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i els altres tractats i convenis internacionals subscrits per Espanya que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.

Aquí teniu negre sobre blanc el que us estem argumentant. Per tant, quan les forces polítiques que han imposat el 155 esgrimeixen la Constitució dient que el Govern i el Parlament de Catalunya l’han conculcada, simplement estan forçant la legalitat. Com a mínim es pot dir que “recargolen” la legalitat internacional vigent, forçant una imposició que no han sabut solucionar a través de la política.

En el article 15 sobre els Drets de les persones, apartat 1, el Estatut de Catalunya diu:

Els ciutadans de Catalunya són titulars dels drets i els deures reconeguts per les normes a què fa referència l’article 4.1.

Per tant, cad’un de nosaltres som personalment depositaris d’aquest dret, d’aquesta sobirania, que ens garanteixen els tractats internacionals.

Ara mireu el que diu la Constitució Espanyola respecte a la assumpció dels tractats internacionals:

Artículo 93:

Mediante la ley orgánica se podrá autorizar la celebración de tratados por los que se atribuya a una organización o institución internacional el ejercicio de competencias derivadas de la Constitución. Corresponde a las Cortes Generales o al Gobierno, según los casos, la garantía del cumplimiento de estos tratados y de las resoluciones emanadas de los organismos internacionales o supranacionales titulares de la cesión.

Artículo 94:

1.   La prestación del consentimiento del Estado para obligarse por medio de tratados o convenios requerirá la previa autorización de las Cortes Generales, en los siguientes casos:

a) Tratados de carácter político.

b) Tratados o convenios de carácter militar.

c) Tratados o convenios que afecten a la integridad territorial del Estado o a los derechos y deberes fundamentales establecidos en el Título I.

d) Tratados o convenios que impliquen obligaciones financieras para la Hacienda Pública.

e) Tratados o convenios que supongan modificación o derogación de alguna ley o exijan medidas legislativas para su ejecución.

2.   El Congreso y el Senado serán inmediatamente informados de la conclusión de los restantes tratados o convenios.

Artículo 95:

1.   La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional.

2.   El Gobierno o cualquiera de las Cámaras puede requerir al Tribunal Constitucional para que declare si existe o no esa contradicción.

Artículo 96:

1.   Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.

2.   Para la denuncia de los tratados y convenios internacionales se utilizará el mismo procedimiento previsto para su aprobación en el artículo 94.

Tots els tractats referits estan aprovats per les Cortes Generales i publicats al BOE. Veiem com el Articulo 94 està en flagrant contradicció amb el acatament a la legalitat internacional a la que, per altre banda, es sotmet la Constitució. ¿Com pot ser? Si veieu els casos esmentats, entre ells el polèmic punt c) us adonareu com la pressió franquista va influir la redacció d’aquesta carta magna incloent aquesta important trava. Des del meu punt de vista, aquest és un del nombrosos punts de la Constitució del 78 que la fan obsoleta en la actualitat.

Ara anem a la interpretació del dret de autodeterminació per el TIJ de l’Haia. El tribunal va considerar per majoria que la declaració unilateral de independència de Kosovo no vulnerava el Dret internacional. Recorda el tribunal que al segle XVIII i XIX van existir moltes declaracions de independència, que al segle XX, les colonies  van exercir aquet dret. Però que al segle XXI, el president del tribunal referint-se a Kosovo declara:

 “El derecho internacional general no contempla prohibiciones sobre las declaraciones de independencia y, por tanto, la declaración del 17 de febrero de 2008 no viola el derecho internacional general”.

A la època el ministre Moratinos va esser absolutament en contra de aquesta determinació, en canvi EEUU i altres països europeus van reconèixer el nou estat.

En resum, no és pot afirmar que el camí emprès per Catalunya sigui il·legal. En tot cas, insistim, es discutible. Es pot entendre que avui interessa l’estabilitat territorial a Europa. Ara bé, si aquest és el desig s´ha de aconseguir per la via del diàleg i la negociació, mai per la via de la imposició i, menys, per la violència.

Es possible que els catalans desitgin majoritàriament la independència... o no, potser desitgen quedar-se a Espanya. No ho sabem. Si el Estat ens considerés lliures i fos respectuós amb els nostres drets legítims, hauria permès el referèndum. Un cop la majoria del Parlament de Catalunya esgrimeix el dret majoritari del catalans a fer ús del seu dret, el Gobierno de España y les Cortes tenien l’obligació legal de convocar a Catalunya per a decidir el seu futur, com s´ha fet a Escòcia o al Quèbec. O bé com es va convocar per refrendar l'Estatut el 18 de juny de 2006: llavors no residia la sobirania en tot el poble espanyol? Es clar que no: ningú va dubtar que correponía sols als catalans decidir per aquesta questió. 

Entendre que la sobirania resideix "exclusivament" en tot el poble espanyol va contra el dret internacional fonamental que té un ordre jeràrquic superior a la CE del 78 i el propi Estatut vigent i contra la pràctica històrica d'Espanya. La Constitució no pot ser contraria al Dret internacional. En cas de conflicte, com proclama ella mateixa en el article 95 i 96 exposats més amunt, hauria de fer les pertinents modificacions. Aquesta solució hauria estalviat molts maldecaps. Espanya ha escollit el xoc. Segurament, a més, hauria guanyat el NO; ¡vés per on! Però per a nosaltres el que és realment essencial no es si NO o si SÍ. El que és important és que es reconegui i respecti el nostre dret legítim a decidir. ¡Encara que no el fem servir mai!

Il·lustració de Forges: excel·lent vinyeta de Forges. Però cap demanar-se: ¿qui maltracta en realitat a la Constitució? ¿els que diuen defensar-la, a lo millor...?