10 de maig de 1906.
Avui tertúlia a la Maison
Dorée. Hi assisteixen
Rusiñol i Pere Mateu. A la terrassa s’està d’allò més bé. L’aire primaveral és
d’una suavitat extraordinària. La llum a Barcelona en aquesta època del any
aixeca el esperit, dóna unes immenses ganes de viure. Les taques de sol tenen
una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre
les coses. El ambient es animat; el públic barceloní és molt amant de sortir al
migdia a passejar Rambles amunt i avall i deixar-se veure, just abans de l’hora
del vermut. Una noia joveneta, molt bonica, ha cridat la meva atenció. De la
terrassa estant, l´he cridada per que s’apropi. Ven loteria als passejants. Li
he comprat un numero, amb l’excusa de veure-la més a prop. La seva bellesa és
encisadora. Li he proposat de posar per a mi al estudi. Amb una desimboltura a
l’hora descarada i seductora, em diu que sí. La Sargantana, que així és coneguda pels habituals d’aquesta part
de les Rambles, em produeix un efecte electritzant: el seu encant em té hipnotitzat. No puc
pensar en una altra cosa.
15 de juny de 1906.
Per fi he aconseguit el tò a l’hora de pintar a
la Sargantain, que és així com li dic
amorosament a la Júlia, la meva musa. Hores i més hores passades a l’estudi
pintant-la. La seva bellesa és prodigiosa. De bon matí, els raigs de sol que
entren a través del estudi escalfen el seu cos adormit, que sobresurt dels
llençols i mostren la rotunditat de la seves formes perfectes. Cada minut
descobreixo noves possibilitats, noves llums que incideixen sobre cada recó del
seu cos. La seva mirada és un vertader misteri. Hi ha un punt de tristor
darrera del seu esguard diabòlicament seductor.
20 de juny de 1906.
No he pogut resistir-me. Avui li he declarat el
meu amor incondicional. M’havia fet a el propòsit de mantenir una relació
discreta i distant. Una relació que no anés més enllà de la nostra puntual
relació eròtica. La Júlia és definitivament la dona de la meva vida. Aquest dies
passats amb ella, en la més estricte intimitat, ens han unit en un amor
apassionat. És obsessiu, la seva sensualitat alimenta el meu esperit, com la
sang al vampir. No puc deixar de pintar-la, una i un altra vegada, com si
volgués atrapar-la al paper i fer-la immortal, per sempre més.
3 d’abril de 1907.
Estic satisfet del nou retrat de la meva
Sargantain, que trobo reeixit. El retrat
mostra la Júlia asseguda amb un vestit groc. Concentra el punt visual al sexe, insinuat
per els plecs del teixit sedós i suau. Aquesta agosarada insinuació, contrasta
amb la seva expressió trista i insatisfeta. Potser aquesta pintura mostra
millor que cap altre el turment que La Sargantana representa per a mi. A mig
camí entre la humiliació que sento, fruit del meu complex per la diferencia d’edat
i la atracció fatal que em produeix i que em fa sentir atrapat. La Júlia es
burla dient que la meva pintura és convencional, avorrida. Li agrada un pinta
mones que és diu Pablo Ruiz. Vaig sentir-ne parlar durant la meva estada a
Paris. Era amic d’en Casagemas. Que, si no recordo malament, es va suïcidar fa
uns anys. Li agrada un cuadret seu que representa una dona en blau. Melancòlica,
com és ella. La Júlia es una petita bestiola enfurrunyada. Em retreu la meva tibantor
i serietat. Sóc un estaquirot, segons ella. Es una nena entremaliada. Li agrada
la bohèmia i se’n riu de la pompositat presumptuosa dels burgesos de Barcelona.
No hi ha dubte que la seva actitud burleta m’inclou; també els meus amics.
23 d’abril de 1911.
Avui la Júlia s’aixeca de mal humor. Em retreu
que la tinc tancada a casa i amagada de la vista dels amics. Té raó. Ahir, de
nou, assisteixo sol a l’opera. Tothom es coneixedor de la nostra relació, però
exhibir-la al Liceu seria una provocació que em comportaria greus conseqüències
d’avant de la societat benestant de Barcelona. Sóc un covard. No tinc prou esma
per a renunciar de la meva posició privilegiada com a pintor distingit de la
ciutat. La nostra situació és incompresa, no tan sols pels amics, sinó també
per la família. La meva mare no hi fa gaire per tal d’apropar-si, de
comprendre-la i descobrir les seves virtuts i encants indiscutibles. No m’ho
diu, però em fa saber amb la mirada que no li sembla adient la meva relació amb
ella. La nostra diferencia d’edat, gairebé 20 anys, són intolerables per la
societat benpensant. La Júlia pateix, però guarda els seus sentiments en la seva
més intima soledat. La seva mirada trista, melancòlica, em destrueix per
dintre.
Exposició: Júlia,
el desig. Ramon Casas. Es pot veure al Cercle del Liceu fins al 20 de juliol de
2016.
