Coautor d'aquest article: Andreu Comas
El dret d’autodeterminació està consagrat pel Dret
internacional. És un dret fonamental del que disposen les nacions del món per
decidir lliurament el seu futur. Espanya és signatària de tots el tractats internacionals
que regulen els drets fonamentals de les persones i dels pobles, que recull la
ONU. Aquest mateix Dret internacional obliga als Estats signataris a adaptar
les seves Constitucions a aquest principi superior. Per cert, alguns
constitucionalistes diuen que el dret d’autodeterminació ja només es respecte
al Tribunals internacionals quan es tracte de nacions colonials, però no en el
cas de nacions com Catalunya, ben integrades en un Estat democràtic.
Efectivament, al desembre de 1960, la resolució de U.N. n/ 1514/XV la Assemblea
General regulava i protegia els drets de autodeterminació de les colònies. De
1960 fins ara a plogut molt. A pesar d’això, continuen essent molts els
constitucionalistes que defensen que Catalunya té el dret d’autodeterminar-se.
Per tant, les coses no estan tan clares com ens ho volen fer creure. És, com a
mínim, un tema controvertit.
En qualsevol cas, el més important —que tampoc es diu— és
que Espanya està obligada a obeir el Dret
internacional per sobre de la Constitució Espanyola, al ser de rang superior.
Els pactes internacionals sobre els drets humans diuen:
1. Todos los pueblos tienen el
derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen
libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico,
social y cultural.
2. Para el logro de sus fines, todos los pueblos pueden disponer
libremente de sus riquezas y recursos naturales, sin perjuicio de las
obligaciones que derivan de la cooperación económica internacional basada en el
principio del beneficio recíproco, así como del derecho internacional. En
ningún caso podrá privarse a un pueblo de sus propios medios de subsistencia.
3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la
responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en
fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y
respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las
Naciones Unidas.
L´article 4 del Estatut vigent de Catalunya, en el seu
apartat 1. Drets i principis rectors diu:
Els poders públics de Catalunya han de
promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que reconeixen aquest
Estatut, la Constitució, la Unió
Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a la
protecció dels drets humans i els altres tractats i convenis internacionals
subscrits per Espanya que reconeixen i garanteixen els drets i les
llibertats fonamentals.
Aquí teniu negre sobre blanc el que us estem
argumentant. Per tant, quan les forces polítiques que han imposat el 155 esgrimeixen
la Constitució dient que el Govern i el Parlament de Catalunya l’han
conculcada, simplement estan forçant la legalitat. Com a mínim es pot dir que
“recargolen” la legalitat internacional vigent, forçant una imposició que no
han sabut solucionar a través de la política.
En el article 15 sobre els Drets de les persones, apartat
1, el Estatut de Catalunya diu:
Els
ciutadans de Catalunya són titulars dels drets i els deures reconeguts per les
normes a què fa referència l’article 4.1.
Per tant, cad’un de nosaltres som personalment
depositaris d’aquest dret, d’aquesta sobirania, que ens garanteixen els
tractats internacionals.
Ara mireu el que diu la Constitució Espanyola respecte a
la assumpció dels tractats internacionals:
Artículo 93:
Mediante la ley orgánica se podrá autorizar la celebración de tratados
por los que se atribuya a una organización o institución internacional el
ejercicio de competencias derivadas de la Constitución. Corresponde a las
Cortes Generales o al Gobierno, según los casos, la garantía del cumplimiento
de estos tratados y de las resoluciones emanadas de los organismos
internacionales o supranacionales titulares de la cesión.
Artículo 94:
1. La prestación del
consentimiento del Estado para obligarse por medio de tratados o convenios requerirá la previa autorización de las
Cortes Generales, en los siguientes casos:
a) Tratados de carácter político.
b) Tratados o convenios de carácter militar.
c) Tratados o convenios que
afecten a la integridad territorial del Estado o a los derechos y deberes
fundamentales establecidos en el Título I.
d) Tratados o convenios que impliquen obligaciones financieras para la
Hacienda Pública.
e) Tratados o convenios que supongan modificación o derogación de alguna
ley o exijan medidas legislativas para su ejecución.
2. El Congreso y el Senado serán
inmediatamente informados de la conclusión de los restantes tratados o
convenios.
Artículo 95:
1. La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones
contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional.
2. El Gobierno o cualquiera de
las Cámaras puede requerir al Tribunal Constitucional para que declare si
existe o no esa contradicción.
Artículo 96:
1. Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados
oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus
disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma
prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho
internacional.
2. Para la denuncia de los
tratados y convenios internacionales se utilizará el mismo procedimiento
previsto para su aprobación en el artículo 94.
Tots els tractats referits estan aprovats per les Cortes Generales
i publicats al BOE. Veiem com el
Articulo 94 està en flagrant contradicció amb el acatament a la legalitat
internacional a la que, per altre banda, es sotmet la Constitució. ¿Com pot
ser? Si veieu els casos esmentats, entre ells el polèmic punt c) us adonareu
com la pressió franquista va influir la redacció d’aquesta carta magna incloent
aquesta important trava. Des del meu punt de vista, aquest és un del nombrosos punts
de la Constitució del 78 que la fan obsoleta en la actualitat.
Ara anem a la interpretació del dret de autodeterminació
per el TIJ de l’Haia. El tribunal va considerar per majoria que la declaració
unilateral de independència de Kosovo no vulnerava el Dret internacional.
Recorda el tribunal que al segle XVIII i XIX van existir moltes declaracions de
independència, que al segle XX, les colonies
van exercir aquet dret. Però que al segle XXI, el president del tribunal
referint-se a Kosovo declara:
“El derecho
internacional general no contempla prohibiciones sobre las declaraciones de
independencia y, por tanto, la declaración del 17 de febrero de 2008 no
viola el derecho internacional general”.
A la època el ministre Moratinos va esser absolutament en
contra de aquesta determinació, en canvi EEUU i altres països europeus van reconèixer
el nou estat.
En resum, no és pot afirmar que el camí emprès per
Catalunya sigui il·legal. En tot cas, insistim, es discutible. Es pot entendre
que avui interessa l’estabilitat territorial a Europa. Ara bé, si aquest és el desig
s´ha de aconseguir per la via del diàleg i la negociació, mai per la via de la
imposició i, menys, per la violència.
Es possible que els catalans desitgin majoritàriament la
independència... o no, potser desitgen quedar-se a Espanya. No ho sabem. Si el
Estat ens considerés lliures i fos respectuós amb els nostres drets legítims,
hauria permès el referèndum. Un cop la majoria del Parlament de Catalunya
esgrimeix el dret majoritari del catalans a fer ús del seu dret, el Gobierno de
España y les Cortes tenien l’obligació legal de convocar a Catalunya per a
decidir el seu futur, com s´ha fet a Escòcia o al Quèbec. O bé com es va convocar per refrendar l'Estatut el 18 de juny de 2006: llavors no residia la sobirania en tot el poble espanyol? Es clar que no: ningú va dubtar que correponía sols als catalans decidir per aquesta questió.
Entendre que la
sobirania resideix "exclusivament" en tot el poble espanyol va contra el dret internacional fonamental
que té un ordre jeràrquic superior a la CE del 78 i el propi Estatut vigent i contra la pràctica històrica d'Espanya. La
Constitució no pot ser contraria al Dret internacional. En cas de conflicte,
com proclama ella mateixa en el article 95 i 96 exposats més amunt, hauria de
fer les pertinents modificacions. Aquesta solució hauria estalviat molts
maldecaps. Espanya ha escollit el xoc. Segurament, a més, hauria guanyat el NO;
¡vés per on! Però per a nosaltres el que és realment essencial no es si NO o si
SÍ. El que és important és que es reconegui i respecti el nostre dret legítim a
decidir. ¡Encara que no el fem servir mai!
Il·lustració de Forges: excel·lent vinyeta
de Forges. Però cap demanar-se: ¿qui maltracta en realitat a la Constitució? ¿els
que diuen defensar-la, a lo millor...?