Ramon Casas: Diari íntim d’un impostor (Extractes)

10 de maig de 1906. 

Avui tertúlia a la Maison Dorée. Hi assisteixen Rusiñol i Pere Mateu. A la terrassa s’està d’allò més bé. L’aire primaveral és d’una suavitat extraordinària. La llum a Barcelona en aquesta època del any aixeca el esperit, dóna unes immenses ganes de viure. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El ambient es animat; el públic barceloní és molt amant de sortir al migdia a passejar Rambles amunt i avall i deixar-se veure, just abans de l’hora del vermut. Una noia joveneta, molt bonica, ha cridat la meva atenció. De la terrassa estant, l´he cridada per que s’apropi. Ven loteria als passejants. Li he comprat un numero, amb l’excusa de veure-la més a prop. La seva bellesa és encisadora. Li he proposat de posar per a mi al estudi. Amb una desimboltura a l’hora descarada i seductora, em diu que sí. La Sargantana, que així és coneguda pels habituals d’aquesta part de les Rambles, em produeix un efecte electritzant: el seu encant em té hipnotitzat. No puc pensar en una altra cosa.

15 de juny de 1906. 

Per fi he aconseguit el tò a l’hora de pintar a la Sargantain, que és així com li dic amorosament a la Júlia, la meva musa. Hores i més hores passades a l’estudi pintant-la. La seva bellesa és prodigiosa. De bon matí, els raigs de sol que entren a través del estudi escalfen el seu cos adormit, que sobresurt dels llençols i mostren la rotunditat de la seves formes perfectes. Cada minut descobreixo noves possibilitats, noves llums que incideixen sobre cada recó del seu cos. La seva mirada és un vertader misteri. Hi ha un punt de tristor darrera del seu esguard diabòlicament seductor.

20 de juny de 1906. 

No he pogut resistir-me. Avui li he declarat el meu amor incondicional. M’havia fet a el propòsit de mantenir una relació discreta i distant. Una relació que no anés més enllà de la nostra puntual relació eròtica. La Júlia és definitivament la dona de la meva vida. Aquest dies passats amb ella, en la més estricte intimitat, ens han unit en un amor apassionat. És obsessiu, la seva sensualitat alimenta el meu esperit, com la sang al vampir. No puc deixar de pintar-la, una i un altra vegada, com si volgués atrapar-la al paper i fer-la immortal, per sempre més.

3 d’abril de 1907. 

Estic satisfet del nou retrat de la meva Sargantain, que trobo reeixit. El retrat mostra la Júlia asseguda amb un vestit groc. Concentra el punt visual al sexe, insinuat per els plecs del teixit sedós i suau. Aquesta agosarada insinuació, contrasta amb la seva expressió trista i insatisfeta. Potser aquesta pintura mostra millor que cap altre el turment que La Sargantana representa per a mi. A mig camí entre la humiliació que sento, fruit del meu complex per la diferencia d’edat i la atracció fatal que em produeix i que em fa sentir atrapat. La Júlia es burla dient que la meva pintura és convencional, avorrida. Li agrada un pinta mones que és diu Pablo Ruiz. Vaig sentir-ne parlar durant la meva estada a Paris. Era amic d’en Casagemas. Que, si no recordo malament, es va suïcidar fa uns anys. Li agrada un cuadret seu que representa una dona en blau. Melancòlica, com és ella. La Júlia es una petita bestiola enfurrunyada. Em retreu la meva tibantor i serietat. Sóc un estaquirot, segons ella. Es una nena entremaliada. Li agrada la bohèmia i se’n riu de la pompositat presumptuosa dels burgesos de Barcelona. No hi ha dubte que la seva actitud burleta m’inclou; també els meus amics.

23 d’abril de 1911. 

Avui la Júlia s’aixeca de mal humor. Em retreu que la tinc tancada a casa i amagada de la vista dels amics. Té raó. Ahir, de nou, assisteixo sol a l’opera. Tothom es coneixedor de la nostra relació, però exhibir-la al Liceu seria una provocació que em comportaria greus conseqüències d’avant de la societat benestant de Barcelona. Sóc un covard. No tinc prou esma per a renunciar de la meva posició privilegiada com a pintor distingit de la ciutat. La nostra situació és incompresa, no tan sols pels amics, sinó també per la família. La meva mare no hi fa gaire per tal d’apropar-si, de comprendre-la i descobrir les seves virtuts i encants indiscutibles. No m’ho diu, però em fa saber amb la mirada que no li sembla adient la meva relació amb ella. La nostra diferencia d’edat, gairebé 20 anys, són intolerables per la societat benpensant. La Júlia pateix, però guarda els seus sentiments en la seva més intima soledat. La seva mirada trista, melancòlica, em destrueix per dintre.

Exposició: Júlia, el desig. Ramon Casas. Es pot veure al Cercle del Liceu fins al 20 de juliol de 2016.