Plovisqueja a
través del gran finestral, que separa el menjador dels Mas de les Cols del
pati, hort i galliner a un temps. Tot just per accentuar els vius colors de la
tardor o, millor dit de hivern que comença. La natura té ara una vitalitat
somorta, trista. Però la vivacitat del paisatge de la Garrotxa sobreviu en la
intensitat de les formes, en els llums canviants del dia. Ara apareixen amb
força les escorces mullades del arbres; més tard, semblen més presents les muntanyes
del rere fons. El silenci és monacal. De tant en tant, per despertar-nos del
ensopiment, les gallines penedesenques corren esvalotades amunt i avall. Al
plat ou fresc del dia, farro i blat de moro liofilitzat. Es pot demanar una
cosa més minimalista, però a l’hora més essencial per fer un poema culinari? Jo
sento una profunda emoció: tinc el paisatge al plat. S’ha produït una comunió
màgica entre el meu badar a través d’aquesta finestra i les sensacions que m’aporten
els elements del plat. Hi han cuines que van més enllà de menjar. Les Cols és un santuari poètic. La gastronomia, ací, és un
artifici per jugar amb els sentits. Ací, s’afarta un altra gana: la gana de
indagar els misteris ocults en el paisatge de la natura olotina i en el altre
paisatge, el de la memòria. O, potser, tot és el mateix?
Hi ha el paisatge
exterior, bucòlic, sempre absorbent, domesticat, al·legòric de la nostra vida d’antany,
dels nostres hàbits culturals, tan lligats a la terra, als seus productes, a
les cultures de la pagesia, del ancestres...
Però hi ha el paisatge interior, també domesticat, reelaborat per la
plasticitat del temps i la creativitat dels homes. No és poètica la façana del
mas de les Cols i el seu contrast amb les formes i materials galàctics del seu
modern interior? És un temple, però és un mas... ara bé, per sobre de tot, arrossega
el misteri monacal dels temps passats. Hi ha misteris que encara no tenen explicació;
són pura sensació, emoció... com l’espiral del espagueti a dins del brou fumat.
Poema essencial, mínim, bellíssim. A on
estem?: en un mas de muntanya al temps de les guerres carlines o asseguts davant
d’un plat galàctic en una estació espacial, en una sala menjador futurista d’or
esclatat?
Un camp de fajols
és un cultiu modest, podríem dir-ne humil. Camps amb verds i blancs esclatats.
Triangle cereal. Humilitat sublimada a les Cols: crosta de fajol, aliment
primari que fora signe d’estretors d’altres temps. Avui cruixent i daurat, torrat
i de sabor sobtat i càlid, desperta una memòria nostàlgica.
Pot ser la menja
una forma d’aprehendre el món, de copsar-lo mentalment? Quin camí no prendrà la
imaginació, aquesta tarda de pluja, nostàlgica però deliciosa, assaborint
aquestes sotileses mengívoles?
